La segona novel·la d’Andreu Sevilla (Casas de Benítez, 1963), publicada per Autoedició, és una narració intensa, no recomanable per als habituals del best-seller, que ens mostra una nova vessant d’aquest autor que va per lliure i que cerca en la literatura un espai de creació i recreació en plena llibertat. La prosa d’Andreu Sevilla –dura, contundent, capaç de crear i esculpir imatges sòlides en la ment del lector– acompanya la veu dels protagonistes, que se’ns mostra en forma de diàlegs constants, sovint irats, perquè hi ha ràbia, desencant i por en les seues ànimes.