Fina Cardona va irrompre en el panorama literari valencià a la fi dels anys setanta amb el  poemari Plouen pigues (Eliseu Climent, 1978), opera prima que va cridar poderosament l’atenció de la crítica. Poemari de gran ingenuïtat i lirisme que va tindre continuïtat amb Pessigolles de palmera (Edicions del Mall, 1981), convertint l’autora en una de les veus poètiques més personals del seu temps.