Guanyadora del Premi Andròmina (3 i 4 Edicions) del 1973, l’obra d’Amadeu Fabregat (Torreblanca 1948) fou, en el fons, una pedrada jove enmig de l’anquilosat i desert llac narratiu valencià de l’època  franquista. Una pedrada ben pensada i precisa, que arribava en plena discussió sofista entre neorealistes i formalistes. Una pedrada que encara avui provoca les reaccions dels seus lectors.